Mancomunitat Parlament 002 VRAvui fa cent anys que es constituí Mancomunitat de Catalunya, partir de la unió lliure i solidària de les quatre diputacions catalanes. Aquesta és una efemèride que no pot passar inadvertida, perquè representa el renaixement polític del país, perfectament visualitzat en el primer discurs del president Prat de la Riba, quan diu: “La Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta i n’inicia un altre, que és el demà”. Aquest “demà” de què parlava Prat de la Riba fou conduït a Lleida pels presidents Josep Maria Espanya, que arribaria a ser conseller de governació de la Generalitat; Joan Rovira i Agelet, candidat a la presidència de la Mancomunitat el 1917; Romà Sol, advocat i escriptor, que arribaria a ocupar la presidència accidental de la Mancomunitat; i, entre d’altres, els diputats Alfred Perenya, que construí el Casal Social de la Joventut Republicana de Lleida i el Camp d’Esports; i el metge i poeta Josep Estadella i Arnó.


 

L’escriptor Josep Maria de Sagarra informa que “aquell any 13, i els primers mesos del 14, foren per a nosaltres, els sentimentals del catalanisme, els moments que potser vàrem veure més pintades d’un color heroic les figures de Prat de la Riba i de Cambó. (…) Però abans i després d’aquell fet [que el Govern de Madrid en donés el consentiment] els carrers de Barcelona, i els menjadors de les cases particulars, havien vibrat de debò”. Així va viure un dels escriptors més importants de la literatura catalana del segle XX la consecució de la Mancomunitat de Catalunya. Sagarra, a les seves excepcionals Memòries, parla de Prat de la Riba i dels progressos de la Mancomunitat sempre des d’una profunda admiració i un sentiment d’agraïment i respecte, tant per a la figura com per la seva obra.

L’acció de govern de la Mancomunitat a les terres de Lleida es desplegà per tot el territori amb la construcció de la xarxa viària per acabar amb l’aïllament de molts municipis de la demarcació de Lleida, el desplegament de la xarxa automàtica de telefonia, la creació de les escoles d’Agricultura, del Treball i del Comerç Local a Lleida, l’Escola de sordmuts a la Casa de la Misericòrdia de Lleida (dotada del més modern sistema pedagògic i atesa per personal especialitzat) o les Biblioteques Populars distribuïdes per les comarques, entre altres progressos. Mai en tan poc temps i amb tan pocs mitjans (bàsicament els de les quatre diputacions!) s’havia fet tant…

L’actual estructuració territorial i administrativa de Catalunya és el resultat, en part, d’aquell breu però reeixit procés històric, durant el qual les diputacions catalanes van desenvolupar un paper cabdal en l’ordenació administrativa i nacional del país; paper que ha anat continuant durant períodes excepcionals de la nostra història, com en la integració de les diputacions dins de la Comissaria de la Generalitat de l’any 1932, en la recuperació de la Generalitat provisional del 1977 i, evidentment, en aquests moments actuals, en què diputacions i Generalitat compartim objectius i governança.

Repassant les actes de la Diputació de Lleida del període mancomunitari, és curiós de constatar com les funcions principals desplegades per la Mancomunitat al territori coincideixen, essencialment, amb les que realitzen les actuals diputacions, amb una acció de govern centrada en benestar, sanitat i ensenyament; desenvolupament econòmic i equipaments culturals, com el Museu d’Art, el Teatre o l’Institut Provincial d’ensenyança. Quan Màrius Torres glossava amb nostàlgia i enyorança aquella “ciutat d’ideals que volíem bastir” parlava directament d’aquella pàtria de fa cent anys. De la pàtria que a ell li tocà de viure, i la que es volia bastir, primer, des de la Mancomunitat de Catalunya i, després, des de la Generalitat republicana. En definitiva, d’una pàtria per construir, abocada sempre a la represa i edificada sobre els ideals de democràcia, llibertat i prosperitat.

En aquests temps de revisió històrica voldria cridar l’atenció sobre el fet que les diputacions catalanes (en períodes democràtics o de minsa llibertat) han estat factors determinants en el desenvolupament social i econòmic del país; i la seva acció pública àmpliament compartida pels ciutadans de múltiple condició social i territorial. Per exemple, si Sagarra aporta una visió intel·lectual privilegiada i enormement positiva dels fets que avui recordem, a les comarques de Lleida la unió de les quatre diputacions catalanes per crear el clos comú de la Mancomunitat era vista des de la ruralia amb la mateixa il·lusió que Sagarra. En plena efervescència de la premsa comarcal de primer quart de segle XX, una publicació de les Garrigues, anomenada L’Escut, relatava les consecucions de la Mancomunitat, quan aquesta fou abolida per Primo de Rivera: “Llur tasca cultural ha sigut de pregona intensitat, creant l’Institut d’estudis Catalans; fundant una Universitat Industrial que és l’admiració de propis i d’estranys; o establint una Escola Superior d’Agricultura que pot molt bé comparar-se amb les més organitzades del món sencer. En el terreny material, llurs carreteres, sempre en bon estat, evidencien la immensitat del treball i cura que això suposa; la xarxa de telèfons estesa pertot arreu i que ja mai hauríem somniat, és altra millora que a lMancomunitat Parlament 001 VRa Mancomunitat hem d’agrair”.

Aquest relat local de gener de 1924 és una descripció diàfana i planera de com es va copsar l’acció de la Mancomunitat al territori i de com es fa i es vertebra un país a partir del no-res. Les famoses estructures d’Estat, doncs –de què tan encertadament parla el president Mas– no ens càpiga dubte, van començar a bastir-se en aquells moments excepcionals, ara fa cent anys. Avui fem una revisió del nostre passat, certament. Un passat que serveix per recordar-nos, insistentment, que és des de la unitat d’acció, des de la generositat d’uns i altres, i escoltant la veu del poble que el nostre país és capaç d’avançar.

El gran erudit Modest Prats, que ens ha deixat recentment, deia que “vam créixer en un país derrotat” però que “vam haver de lluitar, cadascú des de la seva trinxera social o cultural per recuperar uns mots i per ser conscients de la civilitat que ens havia estat presa”.

Per tant, un cop “recuperats els mots” i en plena “consciència de la civilitat que ens ha estat presa”, ara ens toca, a nosaltres, salvar el demà.

Joan Reñé i Huguet

NOTA. Discurs pronunciat el 6 d’abril de 2014 en el transcurs d’un acte solemne de commemoració del Centenari de la Mancomunitat de Catalunya (Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat).