urna1Després de no sé quants anys de claudicacions i renúncies de moltes i variades menes, el poble de Catalunya ha fet gala d’una força i astúcia inusitades. Un desafiament rotund i amb tota regla contra un estat espanyol (governs, tribunals, media…) que identifica el concepte de llibertat al dret de fer exclusivament el que permeten les (seves) lleis i el redueix a l’acatament del seu únic albir.


La societat civil catalana –conformada per la ciutadania, els voluntaris, les entitats, els partits polítics, el Govern català i el president Mas amb la seva cobertura oficial i política– ha donat una lliçó de convicció democràtica a tot el món en una Espanya que de democràtica només en té l’aparença. Uns polítics (govern i oposició) que es vanaglorien del fet de no deixar votar els ciutadans i que recolzen en els estaments policíacs i judicials les seves responsabilitats polítiques demostra clarament que el sistema ha caducat i que el servei de depuració democràtica de la sobrevalorada i maquillada Transició fa molts anys que va deixar de funcionar –si és que ho va fer mai– per retornar-nos directament a aquella no tan llunyana Espanya predemocràtica, de guitarra y pandereta.

Les terres de Lleida i la pràctica totalitat del seu món local s’han sumat al procés participatiu del 9N amb cor i ànima: col•laborant des de l’espontaneïtat, aportant-hi infraestructura i intendència, i oferint tot el necessari perquè la jornada fos de normalitat democràtica i d’àmplia participació ciutadana. I ho ha fet amb una forquilla de 85-95 per cent de Sí-Sí; és a dir, el Ponent del país vol una Catalunya independent integrada al concert mundial. Així de senzill.

El capteniment, la il•lusió i disciplina dels ciutadans que van concórrer a les urnes per exercir el seu dret a vot (considerat per les societats avançades com el principi democràtic més elemental), va convertir el que havia de ser un mer procés participatiu en un referèndum simbòlic (segons la premsa internacional) i en un dels moments personals i col•lectius més emotius i difícilment oblidables per a tres generacions de catalans.

De cop i volta, aquell nou 9N desqualificat, menystingut i titllat fins a última hora de partit de costellada (per propis i estranys) passarà a la història com l’acte de desobediència més important des que s’aprovà la Constitució de 1978; per cert, amb l’oposició acèrrima dels que ara la magnifiquen i sacralitzen fins a la perversió. El procés participatiu dels nou 9N ha deixat els pròcers de Madrid descol•locats i ha esdevingut una guant llençat a la cara de la intolerància i l’arrogància de l’Espanya més autàrquica i recentralitzadora dels últims quaranta anys.

Del singular i nou 9N ens ha quedat nombroses imatges que se sumen al cada vegada més atapeït imaginari col•lectiu del dret a decidir dels catalans. Des de gent gran que no esperava viure mai una jornada d’aquestes característiques a joves de setze anys (i de totes edats) que immortalitzaven amb les selfies de rigor un dia històric, pletòric i de gran transcendència política per al país.

L’altra imatge impagable i que ha atiat comentaris de tota mena és la del president Mas i el responsable de la CUP fonent-se en una abraçada que –per damunt de consideracions i interpretacions diverses– va ser emotiva, franca i espontània. La trobada entre els dos mandataris al centre de comunicacions fou la culminació de molts sacrificis i la visualització, des de discrepàncies i renúncies òbvies, d’un treball honest i d’una feina astuta a favor d’una causa comuna, que es diu Catalunya.

Tinc la sensació que no tothom s’identifica en aquella abraçada, però en faran falta moltes més, tan àmplies com generoses, perquè Catalunya assoleixi els objectius de llibertat nacional i prosperitat social que té marcats.

Joan Reñé i Huguet