Diuen que Aristòtil recomanava no discutir sobre paraules en el sentit que aquesta dissensió amagava la necessària discussió sobre les coses. En les societats democràtiques, la fidelitat a uns principis i la lluita per uns ideals és del tot encomiable, però la seva defensa més enllà de tot límit no pot contraposar-se a un precepte tan summament necessari com menystingut, el de flexibilitat, si no es vol caure en un estancament improductiu, que no beneficia a ningú. L’escenificació de l’antagonisme, l’encrespament dialèctic i la sobreactuació en la crítica, tot i ser inherents i imprescindibles per a la salut democràtica, sovint tenen un prestigi sobrevalorat i, en certa manera, no deixen de ser un estratagema per marcar territori i fer-se sentir.

En expressió del catedràtic de Filosofia Política i Social Daniel Innerarity, la política no pot fer-se sense un cert grau de teatralització, certament; però, tampoc no pot caure en el mer i grotesc espectacle. Construir un estat mai no pot ser una opció ideològica; és una opció nacional. Per això l’independentisme creix transversalment a Catalunya des del 2010. Partits polítics i nombroses personalitats, entitats i institucions donen suport a la creació d’un estat propi. Això és més del 48 per cent dels ciutadans amb dret a vot. Però si cadascú hagués avantposat l’ideari ideològic o s’hagués escudat en falsos dilemes, ara no tindríem una majoria més que absoluta del Parlament de Catalunya a favor de la independència.

Tot i aquesta situació de privilegi, plana una sensació d’encallament. Som incapaços de trobar-ne el desllorigador, un document de síntesi que permeti posar en solfa el full de ruta de què ens hem dotat. Es tracta de salvar un procés que és inclusiu i transversal, no pas les essències de les forces més dispars de la societat catalana. Tot i que no es poden comparar realitats geogràfiques, culturals i polítiques diferents a la catalana, en les reivindicacions d’estatalitat dels últims anys a Europa hi ha una constant absoluta –i no és l’estupidesa humana que preconitzava Einstein– que es repeteix sense excepció: la transversalitat dels processos d’independència. Que jo sàpiga, no hi ha cap procés d’alliberament nacional en què no sigui tota la societat –i no pas una única formació política– que hagi reeixit en l’intent.

Pretendre excloure una persona, un partit, uns electors, uns sectors summament importants de la societat catalana o un referent polític i institucional de primer ordre en l’àmbit internacional és, com a mínim, incomprensible i d’una gran dosi de cinisme. En la història recent, mai cap president de la Generalitat havia anat tan lluny en plantejaments nacionals com l’actual –d’aquí la seva judicialització criminal, no ho oblidem. Però la pell ideològica és tan fina i la sobreactuació tan gran que li atribuïm tots els vicis i mals de les societats occidentals, a partir d’una particular divisió del món entre bons i dolents, blanc o negre, tot o res…, des de la incòlume atalaia d’una esquerra autoproclamada portadora de les més altes virtuts morals.

El 2003, abans de començar la crisi, l’endeutament de Generalitat era d’11.000 milions; el 2010, de més de 40.000 milions, fet que obligava a retornar uns interessos de 1.500 milions anuals! A tot això, l’espoli fiscal, l’escanyament financer de la Generalitat, l’incompliment de l’Estatut, l’anul·lació de totes les lleis socials aprovades pel Parlament i la intrusió de polítiques recentralitzadores a l’autogovern català i al món local situen Catalunya en la comunitat autònoma més intervinguda de l’Estat espanyol. Per tant, el dilema no rau en si s’hauria pogut mantenir la despesa dels serveis més bàsics en sanitat i ensenyament des del posicionament ideològic dreta-esquerra. La pregunta, en condicions d’austeritat severa i el calculat constrenyiment de l’autogovern català, és tot una altra: <…es pot fer política?>.

Però tot això tant hi fa al cor dels purs! A Catalunya, en aquesta contínua “posada en escena” que estem vivint, les victòries sempre gustegen a pinyols amargs: primer, l’endemà del 9-N; i ara, després del 27-S. En un tres i no res, passem de reis a peons, d’actors a titelles, de senyors a vassalls. Tenim, els catalans, una tal vocació per desconstruir que recorda aquell “Més fusta!” que el doblatge espanyol atribuí als germans Marx, mentre avancem càndidament entre la fumera espessa cap a l’última parada (20-D) abans de la destinació final.

Tot i el dret de cadascú al seu minut de glòria, la superioritat moral i intel·lectual no es proclama. Es guanya. Te l’atorguen els altres. Comença a ser hora que no ens prenguem nosaltres mateixos tan seriosament, escoltem més els altres i no perdem els horitzons nacionals i socials que algun dia, no en tinc cap dubte, ens convertiran en un poble just entre els justos, savi entre els savis i lliure entre els lliures.

 

Joan Reñé i Huguet