companysCatalunya, any 2008, Palau de la Generalitat. La cònsol general d’Alemanya i el cònsol general de França a Catalunya, en nom dels seus respectius governs, van condemnar l’assassinat del president Companys  i van assumir la responsabilitat d’aquests països en la detenció i deportació del president.

Espanya, any 2015, Palau de la Moncloa. 75 anys després del vil assassinat del president de Catalunya, desoint les peticions de la Comissió de la Dignitat, de la Generalitat i del poble de Catalunya: ni una condemna a l’assassinat de Lluís Companys, ni cap declaració d’anul•lació del consell de guerra sumaríssim contra un president escollit democràticament, executat al Castell de Montjuïc la matinada del 15 d’octubre de 1940.

Tot al contrari: el mateix dia del setanta-cinquè aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys es crida a declarar davant d’un tribunal espanyol un altre president de la Generalitat per haver sotmès la voluntat del poble a la crítica, a la raó, a la llibertat d’expressió i a la causa de la Democràcia.

La judicialització del 9-N i l’encausament del president Mas i les conselleres Rigau i Ortega és un intent més d’humiliació a tot un poble, amb una acusació increïble en un estat de dret, com oferir als ciutadans la possibilitat d’expressar la seva lliure determinació a través de les urnes. Salvant les distàncies que fan al cas, les presents imputacions pels delictes de prevaricació, desobediència, malversació i usurpació, són com totes les qui hi hagué des de la mort de Companys a la fi del franquisme, per suposats delictes polítics a persones que, per damunt de tot, simbolitzaven les més elementals essències democràtiques.

El que necessitem és més respecte i no tanta constitució. L’Espanya decadent i del malbaratament  –que no atent els reiterats requeriments sobre drets humans de les Nacions Unides– imposa la seva veritat com a Veritat única, tot transgredint les línies que distingeixen i diferencien els països de convicció profundament democràtica, dels que es valen del poder judicial i jurisdiccional per anar reduint les llibertats públiques i el sistema democràtic a la mínima expressió.

El sobiranisme català és propositiu i inclusiu, transversal i plantejat des d’un profund sentit d’humilitat i respecte. El nacionalisme espanyol és dogmàtic, amenaçador i excloent; tant si es practica des del govern com des de la displicència i connivència de l’oposició de torn. Ho és ara i ho era fa 75 anys, quan Lluís Companys i Jover, un fill del Tarròs, de la ruralia catalana, en representació de la més alta institució democràtica del nostre país, donava la vida per uns ideals i per una pàtria.

̏Catalans! A lluitar i a treballar. A resistir, perquè resistir és el triomf˝. Aquestes paraules del president Companys són plenament vigents ara que som a tocar d’un nou estat, més just, digne i solidari, amb capacitat d’anàlisi i crítica, que emergirà des de la raó i l’educació i es complaurà en l’escrupolós respecte als drets humans i la legítima aspiració dels seus ciutadans a la sobirania plena.

  

Joan Reñé i Huguet