Mas_001_VR

El món local fa costat al President Mas (Parlament de Catalunya, 15 d’octubre de 2015)

 

Des que va començar el pelegrinatge del que ha de ser l’últim Estatut de Catalunya, aquest país n’ha vist de tots colors: la sentència demolidora del Constitucional, l’acreixement d’una sagnia econòmica continuada i insostenible, l’escanyament financer de la Generalitat i del món local, una paupèrrima inversió en infraestructures, la persecució de la llengua, el menyspreu a l’escola catalana, l’insult gratuït i un interminable reguitzell de despropòsits i amenaces.

Tots aquests elements han conduit la societat catalana –com ha passat en altres episodis del catalanisme històric– no pas a la desmoralització nacional sinó a un aprofundiment col·lectiu de la capacitat de resistir a la voluntat centralitzadora i uniformitzadora per part d’aquells que no ens volen fer fàcil la consecució de la plena sobirania. Dit això, l’ofensa, la injúria, l’anatema i la desqualificació sempre són més suportables des de l’òptica col·lectiva. Per això és que el procés acumulatiu de despropòsits que hem sentit, des de dins i fora de Catalunya, contra el president Mas s’ha convertit en un dels episodis més llastimosos que hem viscut en aquesta proposta il·lusionant d’emancipació nacional, transversal i integradora, que anomenem “procés”.

La desqualificació del contrari amb la reprovació que és de dretes o d’esquerres, treballador o empresari, això o allò…, és una praxi desdenyable que no hauria de tenir cap recorregut en la Catalunya presidida per la idea de progrés, justícia i llibertat que volem construir. Ja ho advertia Joan Fuster, que les conviccions eren més enemigues de la veritat que les mateixes mentides. El fanàtic –deia– és un individu que està convençut de tot. Per circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només. El president Mas ha estat lleial i fidel al poble que el va escollir. La seva assenyada acció institucional i una irreductible actitud personal no tenen parangó a tot Europa i el situa entre els grans estatistes de després de la Segona Guerra Mundial.

En tots els processos de canvi i de ruptura hi ha moments de tensió i confrontació, però això mai no justificarà l’encalçament ad hominem en la persona del president Artur Mas per aquells que arremeten des d’una suposada i idealitzada “nova política”, quan en realitat repeteixen els tòpics més extemporanis i plagien els vells errors del primer quart de segle XX. La nova política és aquella que no imposa, sinó proposa; la que defuig les estratègies lligades a dinàmiques electorals i a lluites pel poder en nom de l’interès general; la que se sacrifica en les legítimes aspiracions personals a favor del seu poble i el seu país quan aquests són abocats a l’abisme; la que posa les urnes per mandat popular i fa front a l’encausament de l’ordenament jurídic espanyol sense por.

La nova política és, en definitiva i entre moltes altres coses, aquella que aposta pel nacionalisme constructiu i per un discurs nacionalitzador creïble; enlloc del contemplatiu, gesticular i infal·liblement improductiu. Ara es tractava de salvar les esperances de milions de catalans dipositades en un procés d’alliberament nacional que només té sentit si és inclusiu, transversal i interclassista. I això ho deurem sempre a Artur Mas. Gràcies, president.

Joan Reñé i Huguet