Museu1bHo sap tothom i es profecia que la segregació de parròquies de la Franja i, acte seguit, la reclamació dels béns artístics del Bisbat de Lleida fou una pràctica perfectament calculada, que arrosseguem des de finals de segle XX, després d’entrar en vigor el decret Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione (1995), de segregació de 84 parròquies de la diòcesi de Lleida, adscrites a la Ribagorça i la Llitera, al bisbat de Barbastre-Montsó i, tres anys més tard, una trentena més, del Baix Cinca.

Podem convenir que, tant la reclamació dels béns procedents de les parròquies segregades del Bisbat de Lleida com els litigis per les obres del monestir de Sixena (fins al 1998 pertanyent al Bisbat de Lleida), adquirides per la Generalitat de Catalunya i el MNAC, no obeeixen, stricto sensu, a criteris artístics, històrics o a invocacions de justícia, tal i com es vol fer creure; al contrari, es tracta de política, de la més prosaica i mundana, i d’ambició institucional, també.

Malgrat els més de 800 anys d’història, la diòcesi de Lleida ha patit un secular estira-i-arronsa territorial mai vist en altres terres, ja que només passa a Catalunya que es fan coincidir les fronteres eclesiàstiques amb les administratives, i s’ordenen segregacions parroquials lligades a increïbles reclamacions patrimonials, només atribuïbles a la, no per habitual menys reprovable, prepotència de les grans estatalitats enfront de les nacions sense estat.

Enmig de tot plegat, Lleida. Que, com a enclavament fronterer de primer ordre, n’ha vist de tots colors: ocupacions, saquejos, estigmatitzacions públiques i notòries, profanació dels monuments més emblemàtics (la Seu Vella convertida en caserna durant 250 anys), etcètera; i fins i tot –i no fa pas gaire– un esperpèntic intent de segregació del ponent català de la resta de Catalunya per annexar-lo a l’Aragó. Encara ressonen en aquests verals les celebèrrimes afirmacions: «Lérida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán», del polític lleidatà i ministre franquista Eduardo Aunós.

Es diu que els catalans, com a poble, servem un enervant punt resignatori. Per a Carner, des de la seva prosa recargolada, els catalans érem essencialment «obvis», previsibles: «mai el salt elàstic en la penombra cada vegada que ha xiulat finament en els aires l’Avinentesa». Per a Pla, més expeditiu i de cara a barraca, la tara congènita del terrer era la seva «impressionabilitat». Som impressionables. Mansament impressionables, venia a dir.

No les negaré pas, aquestes afirmacions, per la grandesa dels personatges i, encara més, perquè foren pronunciades a mitjan segle XX. Ara bé, aquests atributs pretèrits i nostres que Espanya sembla que manté intactes en la seva memòria col·lectiva xoquen, frontalment, amb la realitat actual, quan els catalans «obvis» i «impressionables», però amb una ambiciosa proposta sobiranista, són capaços de protagonitzar el moviment de transformació social més revolucionari del segle XXI a Europa.

La reclamació de l’art català de Ponent –una peça indestriable de l’art general del país al qual ajuda a explicar en la seva globalitat i complexitat– és una mostra més d’una actitud de transgressió envers Catalunya i de menysteniment d’una empresa cultural recuperadora i protectora que començà un segle i quart enrere, quan el bisbe Josep Messeguer, partint de l’ideal culturitzador de la Renaixença, creà el 1893 un museu diocesà (el segon d’iniciativa eclesiàstica de tot l’Estat) amb un doble objectiu: salvaguardar les obres d’art de les parròquies de la seva diòcesi que es trobaven en desús litúrgic i, per tant, sotmeses a espoliacions i accions d’antiquaris i marxants d’art, d’una banda i, de l’altra, per il·lustrar la càtedra d’arqueologia sagrada que s’impartia al Seminari de Lleida. El cas del monestir femení de Santa Maria de Sixena (repeteixo, que fins al 1998 va formar part de la diòcesi de Lleida) és, mutatis mutandis, similar: de no intervenir el Bisbat de Lleida i la Generalitat de Catalunya davant la sol·licitud de les religioses, moltes de les obres reclamades, ara, difícilment hagueren arribat fins als nostres dies: estarien en mans de particulars o nodrint museus internacionals, com tantes obres de procedència aragonesa.

Des de la Diputació de Lleida s’ha mantingut sempre una posició ferma i responsable sobre l’art diocesà i la unitat de col·lecció del Museu de Lleida, d’acord amb les recomanacions i normatives internacionals dictades per l’ICOM, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la Llei de museus i la Llei de patrimoni cultural català, que en reconeix, explícitament, la unitat de la col·lecció. El paper de la Diputació en la creació de la nova seu del Museu fou determinant: cessió de terrenys al mig de la ciutat de Lleida, aportació de les col·leccions arqueològica i numismàtica de l’IEI, de personal tècnic per a la museïtzació i de recursos econòmics. Més encara, l’actitud responsable i decidida de la Diputació (i per això són les hemeroteques) va contribuir a evitar que marxés fons històric del museu, tot i les pretensions vaticanes i dels distints governs espanyols.

I ara hi tornem a ser. I aquest cop amb Sixena, l’antic monestir santjoanista panteó reial, com Poblet, de la Corona d’Aragó: un decret del jutjat d’Osca ordena el trasllat provisional a l’Aragó (al marge del recorregut judicial dels nombrosos recursos oberts) dels béns de l’antic cenobi femení que es troben al MNAC i al Museu de Lleida, el 25 de juliol vinent. La setmana entrant, el plenari de la Diputació es pronunciarà contra aquesta mesura i assumirà el manifest en defensa de la unitat de les col·leccions del Museu de Lleida i el Museu Nacional d’Art de Catalunya promogut per les entitats culturals de Lleida.

No és comprensible que un Museu, amb una col·lecció legal i legítima i, alhora, exemple de bones pràctiques, pel que fa a les formes d’ingrés dels objectes, i que en els seus orígens fou pioner en la recuperació i conservació del patrimoni religiós al nostre país, es vegi sotmès a l’arbitri d’uns poders polítics i els d’una diòcesi, la de Barbastre-Montsó, la història de la qual no remunta ni a un quart de segle. D’executar-se aquesta sentència, es pot obrir una caixa de Pandora amb conseqüències greus per al patrimoni cultural i per la comunitat museística, atès que són molts els museus que  conserven, gestionen i tenen incorporades als seus catàlegs obres de procedències foranes i mecanismes d’ingrés incerts, un fet aquest no coincident, en el cas de les obres del Museu de Lleida i les de Sixena en particular, adquirides legalment i legítima abans del desmembrament de la diòcesi lleidatana, amb l’aprovació del bisbat de Lleida, de l’arquebisbat de Barcelona i del Vaticà.

Joan Reñé i Huguet