màriusQuan l’any 2011 vaig ser elegit president de la Diputació de Lleida, el procés estatutari iniciat al 2006 acabava de culminar amb la sentència demolidora del Tribunal Constitucional, que afectava molt negativament l’autonomia catalana i tots els àmbits de desenvolupament de la seva societat. Al mateix temps, la publicació de les balances fiscals evidenciaven, per enèsima vegada, la sagnia fiscal continuada i insostenible del país, lligada a l’escanyament de la Generalitat i la minsa capacitat financera d’una institució a mercè del designi centralista i recentralitzador.

Davant d’aquella conjuntura política i socioeconòmica –i més en una circumscripció com la de Lleida, la més territorialment extensa però menys densament poblada de Catalunya– s’hagueren d’implementar noves polítiques i noves maneres de fer per poder continuar prestant serveis de qualitat als ciutadans i fer front als nous o sobrevinguts, basades en la coordinació, la lleialtat institucional i una profunda responsabilitat de país.

De tot plegat, davant d’aquella impossibilitat de governança infligida al govern de la Generalitat, les diputacions férem pinya. L’acció social de la de Lleida beneficià –sense desatendre les seves obligacions amb els ajuntaments– centenars de famílies, algunes de les quals en perill d’exclusió (ajuts a menjadors i transport escolar, pisos socials, construcció i condicionament d’equipaments hospitalaris, adquisició tecnològica per a centres d’atenció primària i referència, intensificació de relacions amb el Tercer Sector, i un llarg etcètera).

Tot això ve a tomb perquè, gràcies a uns suposats principis suprems, inamovibles i irrefutables, i en nom d’una falsa retòrica revolucionària, acabem de llançar –entre les abraçades, petons i alegries que transcendiren de darrere la famosa persiana– més de 800 milions d’euros que anaven directament destinats no pas a una encimbellada tasca suprema, sinó a qüestions més prosaiques, entranyablement humanes, i d’especial rellevància per a milers de ciutadans i centenars d’entitats de l’àmbit social. En nom de què i de qui o de quin principi ètic i filosòfic, doncs, es pot obligar el poble de Catalunya a transitar en unes condicions infrasocials?

Acabem d’assistir al rebuig categòric d’uns pressupostos que històricament eren els més socialment i nacionalment avançats del Parlament de Catalunya; connivència, en canvi, amb la modificació pressupostària continuista de l’ajuntament de Barcelona. Per què? Només se m’acut una resposta d’una mediocritat que estaborneix: el que en ells pot ésser una falta, en nosaltres és un pecat. No patim, però! A la Història del catalanisme fins al 1923, de Josep Termes, s’hi descriuen nombrosos episodis de desavinences, personalismes i nimieses com el que acabem de protagonitzar; i, malgrat tot, el nacionalisme és més viu que mai.

La bancada espanyolista –eufemísticament anomenada «unionista»– ha vist incrementar, de la nit al dia –i amb mostres de satisfacció més que evidents–, la seva influència amb 10 nous socis de l’esquerra utòpica catalana. Un panorama, aquest, gens gratificant i de grans conseqüències, certament. La correlació de forces al Parlament, que a hores d’ara no té res a veure amb l’expressió democràtica emanada de les urnes, no pot ser més perversa per als milions de catalans que des de l’any 2010 protagonitzen el moviment de transformació social més revolucionari del segle XXI a Europa, mal que pesi als revolucionaris autèntics, els de “casta”, els únics legitimats –segons ells– per capitalitzar les grans transformacions socials.

Del despropòsit parlamentari al qual acabem d’assistir, hi ha la sensació que –tret de la causa espanyola, que ja és molt i massa!– no hi ha guanyat ningú més i, en canvi, hi ha  perdut tothom. En les Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales, aquest confessa que durant la Guerra del 36, els seus companys de bancada, els revolucionaris de casta d’aquella època, apuntaven al front, però disparaven contra Catalunya –és per aquest tipus de reflexions i que els cristians no podien entrar (on va parar!) al selecte regne dels revolucionaris, que se’l va proscriure… De tot plegat, Sales en féu Incerta glòria, una de les novel·les més descarnadament versemblants sobre l’ensulsiada del 36 i les misèries, individuals i col·lectives, més pregones. Ara, sembla, n’acabem d’escriure un nou capítol. I no pas l’últim.

Joan Reñé i Huguet