Blog DSC_0078En un acte celebrat al Palau de Pedralbes de Barcelona, s’acaba de constituir la Taula Estratègica Catalana del Corredor Mediterrani, participada per més d’un centenar de representants de tots els sectors directament i indirecta implicats, com ara, cambres de comerç, sindicats, patronals, universitats, administracions locals, grups parlamentaris,  diputacions i Generalitat.


L’objectiu no pot ser més transversal i transparent: reclamar als governs espanyol i europeu els compromisos d’execució del Corredor del Mediterrani, adquirits pel plenari del  Parlament Europeu (novembre de 2013) i recollits en el reglament de les noves xarxes transeuropees de transport, entre les quals situa el Corredor del Mediterrani com una de les prioritaris de la Comissió Europea i defineix les inversions ferroviàries per criteris de creació de riquesa i de valor afegit per a l’economia.

Sàviament, perquè la inacció espanyola perjudica clarament els interessos de les comunitats autònomes (teixits industrials, comercials i econòmics), però, de retruc, és lesiva per a les aspiracions comercials de les regions més industrialitzades d’Europa, concretament les focalitzades entre Lió-Almeria i Niça-Saragossa, un territori macroeconòmic de 34 milions de persones amb un Producte Interior Brut dels més potents d’Europa.

Després de temps de preguntes sense resposta, sembla que l’actual situació es troba en el terreny de «la gota que fa vessar el vas». La paciència del territori –dels territoris, perquè, per fi, País Valencià, Illes i Principat emprenen una acció mínimament coordinada– s’ha acabat. No perquè el català sigui un poble de reiterada queixa, com gratuïtament i secularment se li adjudica; sinó perquè el país està cansat d’allargs insostenibles i argumentacions polititzades, mentre es perd oportunitats de desenvolupament industrial i d’expansió comercial.

A finals de 2015, la Declaració de València aconseguí la unanimitat del sector empresarial a l’entorn del desenvolupament del corredor i les seves connexions amb l’eix mediterrani i cantàbric (aquest per la línia Tarragona-Lleida-Saragossa, amb ample de via internacional). A casa nostra, hem constituït el grup de treball Lleida logística-Corredor del Mediterrani; fa quinze dies, aquesta Taula Estratègica Catalana del Corredor Mediterrani, presidida pel president Puigdemont; aquesta mateixa setmana, el lobby FERRMED, que representa els interessos de diverses cambres de comerç europees, ha anunciat accions dràstiques si el futur executiu espanyol no posa damunt la taula un pla d’obres amb terminis d’execució concrets; i, finalment, per primera vegada, les terres de Lleida participaran al Saló Internacional de la Logística i la Manutenció de Barcelona. Anem bé, doncs.

A Catalunya, quan s’ha actuat conjuntament i com un sol poble,  s’ha avançat com a país; i, quan no s’ha fet així, s’ha retrocedit de forma alarmant. Per tant, el compromís de la Diputació de Lleida i de la plataforma Lleida logística-Corredor del Mediterrani amb la Taula Estratègica Catalana del Corredor Mediterrani és total i absolut. Volem ser protagonistes del nostre futur i no simples espectadors. I, encara més, perquè aquest futur de les terres de Lleida passa, de forma prioritària, perquè la seva plana esdevingui, a mitjà termini, un gran centre logístic de distribució de productes agroalimentaris i mercaderies, com a port sec dels ports de Tarragona i Barcelona. No estem disposats a perdre més oportunitats de negoci derivades de la inacció, per apriorismes polítics dels diversos governs de Madrid o per ineptituds que fa massa anys que duren.

En fi, mentre Suïssa inaugura un prodigi de les infraestructures ferroviàries, un túnel a través dels Alps que donarà més fluïdesa als transports de persones i mercaderies entre el nord i el sud d’Europa, aquí continuem  “cosint” la geografia espanyola a línies d’AVE que no menen enlloc, no agafa ningú i són la ruïna del país. Fins quan?

Joan Reñé i Huguet

08/05/2016