acte-commemoratiu-lluis-companysFa setanta-sis anys, Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya, moria afusellat per les tropes franquistes als castell de Montjuïc. El ritual forma part de la memòria; per això, i com cada any des de 1940, el poble de Catalunya ret homenatge a un president que servà la dignitat nacional del país fins a les últimes conseqüències.

I com és de consuetud des de fa tres quarts de segle, des de l’Espanya democràtica, ni un sol avenç substantiu: cap gest de contrició, cap paraula de condemna, cap declaració d’anul·lació del consell de guerra sumaríssim contra l’únic president de govern elegit democràticament i executat a l’Europa del segle XX. Ben al contrari, els mesos d’octubre d’aquests darrers anys acostumen a coincidir amb una activitat frenètica de la judicatura espanyola, que aprofundeix en un panorama juridicoconstitucional singular entre les democràcies europees, segons el qual els tribunals substitueixen els parlaments legítimament constituïts.

Si l’any passat el 15 d’octubre va coincidir amb la judicialització del 9-N i l’encausament del president Mas i les conselleres Ortega i Rigau, enguany s’ha confirmat l’obertura de judici oral contra tots tres; i, a més a més, s’afegeixen a la llista d’investigats per aquesta i altres raons relacionades amb el procés Francesc Homs i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Un cúmul de despropòsits i humiliacions de càrrecs electes i institucions catalanes que, per al món europeu, tot i tenir el seu sistema d’interessos, són de difícil comprensió i, encara menys, justificació –justament aquesta setmana el Consell d’Europa ha emès un informe demolidor contra la no-separació de poders a Espanya.

No ens enganyem: a Espanya la unitat dins la diversitat ha estat sempre una entelèquia i el model d’Espanya actual no ofereix cap possibilitat de reforma. L’Espanya real és la que és. La de sempre. La d’ara. La que van viure centenars de milers de catalans camí de l’exili i la que van patir els que van deixar la vida per uns ideals nobles de justícia i llibertat,  com el president Companys.

Lluís Companys és el nexe d’unió entre la identitat local i la identitat nacional. Un fill de l’Urgell que sintetitza la mentalitat de la Catalunya interior, rural, treballadora i abnegada, i la resistència permanent de la terra a la integració a Espanya. «Que les nostres vides no desmereixin de la seva mort…» –pronuncià Eugeni Xammar en l’homenatge a Companys de l’any 1944. «Ell va caure amb el nom de Catalunya als llavis i ens va deixar a nosaltres amb la sort de Catalunya a les mans».

Ara la sort de Catalunya passa per les nostres, de mans, definint i decidint el propi futur i construint el país que desitgem. Per tant, si volem ocupar un lloc en la realitat internacional i apropar la nostra societat als nivells de benestar socialment més avançats ens hem d’afanyar, certament; però fent les coses bé, unint en una veu a tothom, preparant l’acció futura damunt unes bases sòlides i enarborant l’única arma que els catalans i els demòcrates tenim, la més poderosa de totes: «la paraula» –com deixà escrit Ramon Llull ara fa 700 anys.

 

Joan Reñé i Huguet

President de la Diputació de Lleida