El juliol de 1976, la Marxa de la Llibertat esdevingué la primera gran mobilització civil que el poble de Catalunya fa contra el règim franquista. És el pas del catalanisme contemplatiu al constructiu, després d’una dictadura criminal i, com totes les dictadures que hi ha hagut en la història d’Espanya, anticatalana.
És cert que biològicament Franco, ja havia mort; però tot l’aparat repressiu i ideològic d’aquella dictadura encara estava activat i amb voluntat de transcendir. Primer, a través d’una Constitució, condicionada del primer a l’últim enunciat pels estaments predemocràtics; després, amb una transició que perpetuava la continuació de les oligarquies espanyoles en tot el marc polític i administratiu de l’Estat.
Enmig de tot allò, sorgí un embrionari moviment civil de reivindicació nacional, social, no-violent i pacifista que recorregué 3.500 quilòmetres per 300 pobles i gairebé la totalitat de comarques del Principat, convertint-se en un referent contestatari i en un desafiament al règim i els cossos repressius de l’Estat.
La Marxa de la Llibertat s’emmarcà, doncs, en un període incert i difícil per al país, però també per a la integritat de les persones, perquè la persecució d’actituds relacionades amb l’exercici de llibertats democràtiques com les de pensament, expressió i associació estaven a l’ordre del dia.
Paradoxalment, 40 anys després, la història ara es repeteix. Els màxims dirigents institucionals i càrrecs electes del país pateixen una persecució judicial per defensar les llibertats de la ciutadania i del poble de Catalunya.
Això ens porta a la conclusió que les actituds coercitives contra les llibertats nacionals no desapareixen, sinó que sobreviuen i, en els casos més extrems, s’eternitzen. Biològicament, sociològicament o les dues coses alhora.
Davant un panorama juridicoconstitucional més que millorable, en base el qual els tribunals substitueixen els parlaments legítimament constituïts, avui diumenge un cop més, no sé quants més encara, però m’agradaria pensar que pocs, tornem a sortir al carrer, amb actitud ferma i pacífica per denunciar aquest cúmul de despropòsits i humiliacions de càrrecs electes de les nostres institucions. I com sempre, ens manifestem carregats de raons per exigir el respecte a l’estat de dret, a la separació dels poders legislatiu i judicial i per garantir, com en qualsevol estat democràtic, la convivència i el respecte a les idees.

La capacitat de mobilització de la societat catalana, que és excepcional a l’Europa coneguda, no s’improvisa. S’encomana de generació en generació i roman latent des dels primers catalans obstinats a no obeir ni escoltar les vel•leïtats imperials d’un estat caduc i en constant decadència.

Joan Reñé i Huguet
President de la Diputació de Lleida