tarreg

L’Ajuntament de Tàrrega presenta avui el tercer volum sobre un dels llinatges més importants de la ciutat, el dedicat a la figura d’Enric de Càrcer i Sobies (1852-1921) dins de la col·lecció Els Sobies de Tàrrega: orgull, potència, lideratge i conflictivitat, del Museu Comarcal de l’Urgell. Per la seva trajectòria vital i professional, el senyor Enric de Càrcer i de Sobies –personatge extremament controvertit, furibund representant del caciquisme restauracionista, però culturalment inquiet i amb voluntat de modernitzar la societat targarina de la seva època– pertany a una generació que visqué en primera persona el pas del catalanisme literari de la Renaixença al catalanisme pragmàtic del noucentisme. És a dir, el d’aquell incipient catalanisme anomenat “provincialisme” al “regionalisme” polític, incisiu i conseqüent de Prat de la Riba.

Eren homes cauts i discrets, personalment molt formats, professionalment excel·lents, que, en general, defensaven dues idees bàsiques: el proteccionisme econòmic, per protegir les empreses cerealistes (de la pressió americana) i la indústria tèxtil de la competència britànica (una batalla que durà tot el vuit-cents, que uní totes les classes de la societat, des de patrons fins a obrers –i que té, salvant les distàncies que calgui, algunes similituds amb el tractament del Corredor del Mediterrani, en el sentit que una “obra” primordial per als interessos de Catalunya és contínuament entrebancada per l’oligarquisme espanyol). I la segona cosa que unia aquells patriarques de la política, l’economia i la cultura era la defensa del Dret català, davant l’amenaça del Codi Civil espanyol. Com el cas de la llengua, a banda de factors jurisprudents, bona part d’aquells personatges entenien el Dret català com un dels senyals d’identitat de la nació catalana, amenaçada pel polèmic article 15.

Enric de Càrcer és actiu entre els segles XIX i XX, quan Lleida assolí un prestigi intel·lectual sense precedents. Fou diputat provincial i esdevingué president de la Diputació de Lleida, a cavall entre aquells dos segles. En aquella època, la confluència de personatges rellevants i singulars, que destacaren en tots els àmbits del saber i de les arts, van incorporar, definitivament, la societat lleidatana als corrents socioculturals generals del país. Des de Magí Morera i Galícia, el primer poeta de la seva generació que acceptà les normes ortogràfiques i gramaticals de Pompeu Fabra, fins a un Enric Granados que conjuntament amb Ricard Viñes i Emili Pujol atorgarien a aquestes terres la categoria d’universal.

És a dir, els artífexs de la transformació social lleidatana són gent d’una gran dimensió política, intel·lectual, cultural i humana. I sabran menar la ciutat i el territori de Lleida del localisme més eixorc a la plena i fructífera integració a la correntia vital i general del país. I això ho faran, a Lleida, els Pleyan de Porta, Bergós, Sol, Perenya, Espanya, Torres i Morera, entre d’altres; però al territori, llinatges com els Sobies i els Girona, per citar només dos exemples locals, esdevindran també essencials i de gran transcendència per al desvetllament local i general del país.

La història com a esdeveniment i la història com a reflexió són temes d’anàlisi en qualsevol societat avançada. I Tàrrega té la immensa sort de comptar amb estudiosos com Josep M. Planes que, amb voluntat de recuperar, transmetre i transcendir, ens acosta a la nostra història moderna. A una realitat que ens identifica com a societat i ens explica com a país. Perquè, com deixà escrit el pare Batllori, “el món en el qual vivim està condicionat per un passat que apunta a un present, i a un futur”.

En l’elaboració dels tres volums de Els Sobies de Tàrrega: orgull, potència, lideratge i conflictivitat hi ha aquella base documental i bibliogràfica completa que solen tenir les obres elaborades i indispensables per treure l’entrellat del nostre comportament històric.