Acte inaugural amb l’escriptor Josep Vallverdú

El 25 de març de 1942, fa setanta-cinc anys, es fundava l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI). El nazisme arrasava mig Europa, i el feixisme, l’altra part. L’historiador, periodista i polític Antoni Rovira i Virgili, des dels últims contraforts de la diàspora catalana, escrivia aquell:

«Enmig del
present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà

Lamentablement, aquell jurament de l’exiliat que sintetitzava el pensament de la Catalunya vençuda i refugiada, tardaria molts anys a adquirir categoria de versemblança. Aquell mateix any, el 29 de desembre –justament un dia abans de l’acte oficial d’inauguració de l’IEI–, a Sant Quirze Safaja, sol dels seus i lluny de casa, s’apagava la veu del poeta Màrius Torres, mentre Lleida perdia una de les seves aportacions intel·lectuals més preclares a la història de la literatura catalana.

En l’endemig d’una immensa desolació material i espiritual d’un món en plena crisi econòmica, moral i política irrompia, doncs, l’Institut d’Estudis Ilerdencs, destinat a fomentar, ordenar i coordinar la investigació científica, el cultiu de les arts i de les lletres. Tot i la marcada orientació afecta al règim de la dictadura, un repàs atent a la seva història ens mostra clarament l’evolució d’una institució que, a poc a poc, i allunyant-se de l’etapa de decadència de postguerra, s’obrirà pas com a centre d’investigació i de difusió de la història, les lletres i el patrimoni arqueològic i artístic de la ciutat i el territori de Lleida.

De bon començament, l’Institut va promoure publicacions periòdiques (com la Revista ILERDA), excavacions arqueològiques (des de l’Edat del bronze fins al món medieval), va formar col·leccions rellevants de fons patrimonial (d’arqueologia, paleontologia, botànica, numismàtica, etc.) i va apostar pel talent artístic local (arts plàstiques, música…), consemblantment al que fou el gran referent cultural del Noucentisme, l’Institut d’Estudis Catalans. L’IEI també va acollir el Museu Morera (creat per la Diputació i la Paeria el 1914), va endegar diverses iniciatives en el camp de la divulgació amb espais públics com la Biblioteca hemeroteca i el Museu d’Arqueologia, va posar en marxa la càtedra Samuel Gil i Gaya per a l’ensenyament de la llengua catalana i la difusió de la història del país i va implicar-se en els estudis universitaris, allotjant les primeres classes de l’extensió de Dret de la Universitat de Barcelona a l’antic Hospital de Santa Maria.

Anys més tard, la democratització del país va desembocar en la refundació administrativa, el rellançament de l’entitat i la consegüent adaptació als nous temps i les noves necessitats. Finalment, en el present actual, l’IEI ha reificat una idea que sempre em ballava pel cap quan vaig arribar l’any 2011 a aquesta casa: la major coordinació de la institució amb els ajuntaments i el món local, i una aposta unívoca per la cultura de territori, perquè els ciutadans, del poble més gran al més petit, puguin disposar de les mateixes oportunitats culturals. I tot això, sense obviar que la seva vocació de responsabilitat pública es manifesta, també, en la seva posició sobre temes crucials del país i la seva societat, ja que que l’IEI és un fòrum d’anàlisi de la realitat cultural, social i econòmica actual i una veu culturalment indispensable en el conjunt de països de parla catalana.

La longevitat institucional no és mai gratuïta, entenc jo, sinó el guany pacient d’un comportament responsable, conseqüent i acumulatiu de molts anys. Si ara podem celebrar els 75 anys d’aquesta fundació cultural és perquè els seus objectius principals continuen plenament vigents en la nostra realitat sociocultural. I és així que la remembrança d’aquests tres quarts de segle posarà a l’abast de tothom el passat, el present i el futur de l’Institut. No pas com un tomb nostàlgic i finalista envers l’abans, sinó com un renovat compromís de present i de preparació de l’acció futura.