La Diputació de Lleida ha estat sempre implicada amb el Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal del qual aquests dies se’n celebra el desè aniversari. Va promoure el primer acord de creació del Museu de Lleida (1988), va finançar l’exposició Pulchra de commemoració del centenari del Museu Diocesà, i va fer cessions patrimonials provincials per a la construcció d’equipaments, espais i serveis a l’Illa de la Maternitat, la qual cosa ha representat una gran contribució per a la ciutat i el territori. L’actual Museu de Lleida, l’emplaçament del qual ocupa l’antiga Llar de Sant Josep, va servir per protegir un importantíssim fons artístic que se sumava al patrimoni històric i cultural de tot un país. Paral·lelament, la contribució de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, amb la cessió dels fons arqueològic i numismàtic –juntament amb les cessions de fons artístics de la Generalitat, el Bisbat i el Capítol catedralici– conformaria definitivament l’actual composició del museu.

Un trist aniversari que coincideix en el temps amb el cas de Sixena, que representa una actitud transgressora més envers Catalunya i de menysteniment d’una empresa cultural que començà al segle dinou, quan el bisbe Josep Messeguer creà un Museu Diocesà per complementar les càtedres d’arqueologia i història del Seminari de Lleida. Un episodi més en una escalada judicial dolorosament insòlita i sense precedents. Tant la reclamació dels béns del Bisbat de Lleida com la de les pintures murals del monestir de Sixena, adquirides legalment per la Generalitat de Catalunya i el MNAC, no obeeixen a criteris artístics, històrics o de qualsevol altra mena, sinó a una voluntat política de visió limitada i poc sensata per part d’alguns col·lectius de la comunitat aragonesa, i a una imprudència vers el codi deontològic de qualsevol museu, que pot conduir a una rocambolesca malmesa patrimonial, incomprensible, des de tots els punts de vista per a tota la comunitat artística internacional.

Des de l’any 2006, la Diputació de Lleida ha estat l’única institució lleidatana, al costat del departament de Cultura de la Generalitat i del consorci del Museu de Lleida, que ha interposat recursos en defensa del patrimoni de les 113 peces catalanes reclamades pel bisbat de Barbastre-Montsó, i més actualment, de les 44 peces adquirides per la Generalitat a les monges de Santa Maria de Sixena.

Aquesta mateixa setmana, el plenari de la Diputació s’ha manifestat de forma majoritària, lamentablement no unànime, en defensa de la col.lecció i de la unitat de l’art, exigint el compliment de la legalitat catalana, donat que les obres en litigi formen part del Catàleg del Patrimoni Cultural Català i que, per aquesta raó, no poden sortir del país sense l’autorització de la Generalitat, a qui la Llei de Museus (1990) i la Llei de Patrimoni Cultural Català (1993) obliguen a tenir cura d’aquest patrimoni. També es va acordar el rebuig a qualsevol lliurament a les institucions aragoneses de les obres conservades al Museu de Lleida -tal com havien resolt en exercici de la seva responsabilitat els consellers Vila i Puig en els darrers temps-, perquè és inacceptable aprofitar l’excepcionalitat política provocada per l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució espanyola.

Per tot plegat, la Diputació de Lleida exigeix al Ministre de Cultura que no prengui cap decisió al respecte abans de la restitució del govern legítim de la Generalitat de Catalunya i, per tant, que en cap cas es lliurin les obres que són objecte del litigi.

Joan Reñé i Huguet